Visca el patuès

Aquesta entrada afegeix quatre matisos a l'article d'El Periòdico que reprodueixo a continuació:

«El Periódico de Catalunya (17/11/2009) SET X SET / Per un que violi el català... / Najat El Hachmi

Una violació és un acte que porta a terme una persona contra una altra que no hi està d’acord, que s’hi resisteix i que és dominada contra la seva voluntat. Una violació no serà mai, doncs, un acte que algú rep desitjosa (o desitjós) i predisposada. Jo no sé si la llengua catalana estaria molt a la defensiva amb Johan Cruyff, no sé si oposaria cap mena de resistència a la possible dominació per part de l’entrenador. Que no parli català pel motiu que sigui serà cosa seva i està en el seu dret de fer el que li doni la gana com qualsevol altra persona, però en qualsevol cas els arguments amb què defensa la seva postura dient que no vol violar el català són imprecisos. Preferiria que digués que no vol o no pot parlar català, i punt.

Jo, si fos la llengua catalana, crec que no em faria res que Cruyff em violés. De fet, tenint en compte la manera de parlar de molts catalanoparlants, diria que és una de les llengües que més es presta a ser invadida. M’atreviria a dir, fins i tot, que és una llengua a la qual li va tot: el sadomasoquisme (més masoca que sàdica, és clar), la sodomia i, si la forcen, fins i tot la pluja daurada amb la qual es veu sovint ruixada. Jo diria que la llengua catalana és una noia molt fàcil en aquest sentit: només que un no catalanoparlant l’empri una mica, dient ni que sigui un bon dia, a ella ja li han baixat les calces fins als turmells. ¿Quina violació pot patir, llavors, si és una llengua que a canvi d’una mica d’afecte s’ho deixa fer tot? Per això, Johan hauria d’haver buscat una altra metàfora.

També em resulta sospitós que violi cada dia la llengua castellana i que això no li sàpiga gens de greu. Potser és que aquesta sí que ofereix alguna mena de resistència o és que ho fa tanta gent, això de violar-la, que ja no li ve d’aquí. Em recorda aquells homes que tenen la dona-santa-mare a casa i a fora l’amant-puta. ¿És massa elevada la llengua catalana per violar-la? Si és així, li hem de donar les gràcies perquè deu voler dir que, si no diu ni una paraula en llengua catalana, no és perquè no li vingui de gust sinó perquè la respecta massa.»

Sí, noia sí, de violadors de llengües no ve d’un… d’aquests com el Cruyff n’hi ha un a cada cantonada, però només gent com ell s’autoetiqueta com a violador… és una llàstima que sense haver comès cap acte impúdic confessable, potser per un orgull malentès, no vulgui ni intentar parlar ni expressar-se amb una llengua que el seu recent càrrec li hauria d’exigir si més no moralment. Si algú se’n fot de com parla, pitjor per a ell, quan més gent s’esforci a parlar-la més riquesa compartirem tots plegat. Qui parla bé avui dia? Quin és l’estàndard? Quantes parles diferents hi ha de cada llengua? Visca el patuès de qualsevol indret, visca l’spainglish, el catañol, el castelan… visca el plurilingüísme, visca el món de la cultura global! Però mentre, i podem perdre’ns en divagacions, els violadors de veritat, els que  perpetren la seva fatxenderia insistentment, resten impunes, amagats, i no són pas aquests Cruyffs, els violadors de veritat no fan gala de cap mena de respecte a res que sigui mínimament humà i culte. Els veritables violadors no gosen ni intentar que la llengua els sedueixi, abans d’observar-la ja la volen posseir, i no per gaudir-ne sinó per sotmetre-la, per damnar-la, per exterminar-la, l’odien simplement per ser una llengua diferent a la seva, la menyspreen i la menystenen per ser una desconeguda que més que interès els produeix una insuportable pertorbació i odi a la vegada, per això la violen, per satisfer la seva pròpia impotència, com a manifestació del seu pobre i miserable enteniment, per enveja de no poder entendre ni estimar res del que els envolta d’una manera racional i humana. Els veritables violadors són bèsties irracionals que no han entès encara que qualsevol llengua ja sigui de petit o de gran abast no és més que la manifestació de la riquesa de la cultura d’una societat que lluita per esdevenir i formar part del patrimoni de la seva civilització.

Ja ho deia en Pitarra: “Ai teatre, qui t’empara!”

 
Aquesta darrera setmana m’han colpit dues notícies. Dues reivindicacions puntuals que ens afecten a tots els que ens dediquem al món del teatre des d’un o altre vessant.
Una reivindicació, la de les companyies catalanes que tenen por de desaparèixer (El Periódico 30/10/09), i l’altra, la carta signada per un actor i una actriu (EL 2% DE LA VERGONYA) que circula per la xarxa i que he rebut a través del correu electrònic personal, i que em permeto penjar-la en aquest espai perquè qui no la conegui li pugui donar un cop d’ull.
Ambdues reivindicacions són per a reflexionar, perquè crec que són motiu de preocupació col·lectiva. On som? On hem anat a parar? Quin model està substituint la dinàmica de les companyies catalanes que els fa témer per la seva desaparició?
Les companyies catalanes que tenen por de desaparèixer no són altres que les històriques, les que encara aguanten, les que hi havia abans de la democràcia, i poques més d’altres. En tots aquests anys, i ja en fa un bon grapat des del 75, hi han hagut moltes companyies, moltíssimes, amb trajectòries de tota mena, que avui no poden tenir por perquè lamentablement ja han anat desapareixent, i no han deixat més que una traça difícil de rastrejar en una societat en la que ni la memòria històrica es reivindica amb unanimitat. És greu que això hagi passat, i més greu és encara que els que han aguantat d’una manera o altra, ara tinguin por de desaparèixer.
La por, jo mateix ho he dit en diverses ocasions, és el principal enemic de la llibertat, i és l’eina de destrucció més temible a la que ens hem d’afrontar per tirar endavant, individualment i col·lectiva . És l’arma de les forces reaccionàries, la voluntat de les quals només és el propi benefici i el fre i l’aturament de qualsevol activitat que serveixi per desenvolupar a l’individu i fer progressar en societat.
L’altre reivindicació, és la d’un actor i una actriu que han fet certs números sobre el Teatre Nacional de Catalunya i els han plantejat en un escrit.  El tema del TNC és difícil d’escometre d’una manera oberta encara que tothom hi té coses a dir, i es diuen en passadissos i corredors, però un debat, qui es posa a organitzar-lo? Són aquests dos companys els que ara gosen parlar-ne d’una manera oberta, apel·lant al debat, a la participació. Som-hi, doncs? Tant de bo només fos el 2 % els que discrepen sobre les dades i les opinions emeses en aquest escrit. Si són tan pocs, per què hem de tenir por?

Anar al teatre, prohibitiu per als aturats

Jo em pensava, il·lús de mi!, que la condició d’aturat em podria servir per poder gaudir d’algun descompte per anar al teatre. Doncs no! Últimament ho he comprovat en dos teatres de Barcelona, el Goya i el Romea. En cap dels dos m’ha servit de res ensenyar a la taquillera el document acreditatiu de que sóc a l’atur, se l’han mirat estranyades i amb una certa incredulitat, però no m’han fet cap descompte, no ho tenen previst. Tampoc he intentat dir que sóc actor perquè sé que si no ets famós i la taquillera no et reconeix, necessites l’acreditació corresponent. En fi, dues anades al teatre acompanyat, m’han costat el 10 % del que cobro com aturat. Tota una inversió!  

M’és fàcil treure la conclusió que d’aturats en el teatre n’hi van ben pocs, i no crec pas equivocar-me amb aquesta asseveració. Algun estament o alguna persona ha pensat en això? A qui s’hauria d’apel·lar perquè els aturats també, puguin tenir algun descompte per anar al teatre —així com el tenen per poder visitar certs museus— o és que el teatre és un luxe tan sols per a determinades elits i no una necessitat cultural de la qual tots els ciutadans tenen dret a gaudir-ne?

Sort que en ambdues ocasions els espectacles que he pogut veure (Noviembre i Urtain) han estat satisfactoris perquè al contrari potser hauria  enviat sengles reclamacions perquè em tornessin els quartos als senyors Pou i Bieito directors artístics d’aquests teatres.

Pessimisme amb esperança

Cito a continuació uns fragments de la Crònica de la Gemma Tramullas a EL PERIÓDICO 08/09/09 referents a unes paraules de l’autora Yasmina Reza amb les quals em sento plenament identificat.

[…] «L’èxit no és una brúixola fiable. Hi ha programes de televisió i cantants detestables que tenen molt d’èxit i artistes excel·lents que no són gens coneguts». […] Pessimista esperançada, l’autora (Yasmina Reza) no va sentir desitjos de riure quan va reflexionar sobre el futur del teatre: «El teatre ja no forma part de la cultura de la gent jove. És un art molt fràgil, però no pot morir, perquè és etern i forma part de l’ésser humà». El seu discurs va continuar pel camí del pessimisme quan va apuntar que «el salvatgisme humà és il·limitat i la cultura no ens en protegeix» […]

Si aquestes paraules de la Yasmina Reza les diu un desconegut, un ‘no famós’ per exemple, són immediatament desqualificades per qualsevol contertulià positivista, amb l’afegitó a més, del corresponent alliçonament que el pessimisme no ens porta enlloc.

Jo, —que sóc pessimista i que molt sovint m’ho retreuen com a nefast— quan llegeixo coses com aquestes em sento exultant de joia. Sí, jo crec que voler veure el món d’una manera que no és la que es presenta davant dels nostres ulls és enganyós, i no suportar el pessimisme i els pessimistes té el perill d’abocar a qui així ho considera a una lamentable desqualificació, a un desassossec incontrolat que a la llarga el pot acabar transformant a qui ho profereix en un reaccionari impedit per avançar i per fer res per canviar aquest món, perquè acabarà negant que el desplau i que el neguiteja. Hi ha un positivisme artificiós que es practica avui només en pro de l’harmonia social que pot esdevenir nefast; i si no anem en compte, si només volem ser positius, podem acabar renunciant a qualsevol intent de transformar aquest món en un de millor. Jo sóc dels ha estat inscrit des de sempre al pessimisme amb esperança, i encara tinc ganes de continuar fotent-li, què voleu que us digui…!

L’acció per l’acció… ah! som a l’estiu, és clar!

Aquesta setmana vaig quedar tip de l’acció per l’acció. Al cinema GI Joe i a la tele The Matrix Revolution, vaja, ni amb doble ració de crispetes te les empasses! Són una pesadesa les pel·lícules com aquestes que només atabalen amb imatges de destrucció, explosions, velocitat i violència estètica o gratuïta. En nom de ciència ficció es fa qualsevol cosa; és aquest un gènere que m’agrada quan és creatiu, quan hi ha algun plantejament més enllà de l’estètica, alguna història que distregui més que fer-te passar el temps només amb una successió d’imatges amb l’única pretensió d'impactar-te-te la retina i el conducte auditiu i fer una demostració de les habilitats tecnològiques dels que l’han feta. El guió bàsicament, i el desenvolupament clar de la història és el que m’enganxa al cinema com espectador i amb aquestes dues pelis que he citat no he aconseguit la mínima satisfacció que busco, llàstima. Continuaré cercant, és clar que, som a l’estiu… i potser aquesta és una època de l’any  que toca l’acció per l’acció… sempre n’hi ha per tot arreu que decideixen que és el que toca i que és el que no toca…

Tots som a cinc minuts que caigui el teló…

Ja m’he acabat el llibre Cinc minuts abans que caigui el teló de l’Esteve Polls. Si ja l’hi vaig donar l’enhorabona quan es va presentar el llibre, ara el torno a felicitar. El llibre només se m’ha fet pesat pel pes que té, que és considerable! Això a part, se m’ha fet molt amena la seva lectura, ha estat com escoltar-lo atentament, almenys jo, així ho he rebut i ho he gaudit abastament. Tan de bo moltes vides professionals podessin ser explicades d’aquesta manera, amb les volgudes transparència i sinceritat amb les que ho ha fet. Crec que n’he gaudit perquè a més he tingut el plaer de treballar amb ell i conèixer-lo mínimament, i potser també perquè com ell, tampoc estic massa satisfet del punt on es troba el teatre actualment a casa nostra. La seva vitalitat i la seva rauxa sembla ser que no es perdonen mai, i menys ara, en una època tan plena de falsa modernitat i d’oblit sistemàtic, uns clars símptomes de l’esplendorosa decadència del model social que estem vivint. A la llarga… ja ens en sortirem… quan tornem a fer teatre de debó… quan de la desfeta total en rebroti una nova sava…

Esteve, enhorabona de nou, gràcies per la teva aportació a la nostra memòria. El que no saben molts, o almenys no hi pensen, és que en aquest país tots som a cinc minuts que caigui el teló… Gràcies per l’aportació històrica que ens has proporcionat.

Imatge de la contraportada del llibre Cinc minuts abans que caigui el teló d’Esteve Polls, VIENA-Vides singulars, març 2009, www.vienaeditorial.com

Tirar endavant sense banderoles

M’he emprenyat —una altra vegada—, ara amb les banderoles que hi ha a Barcelona amb l’eslògan Fes-te donant d’idees. Tan mancats estan a l’Ajuntament que han de pidolar als ciutadans que els aportin idees? No sé per què les volen, però tant se me’n fot. Les idees me les poden demanar, un amic, un col·lega, el meu cap… però l’Ajuntament que bàsicament ha de vetllar per a la col·lectivitat, i recapta per al benestar general em sembla excessiu que ens demani idees. Sempre he tingut la impressió que els de l’Ajuntament de Barcelona es vanten de ser els més creatius, els més moderns, els més avançats, els més… vaja, els més de tot! I ara resulta que necessiten donants d’idees… és que de sobte s’han empobrit o potser és que comencen a afrontar la realitat i se n'han adonat que tenen el magatzem de les idees més buit del que qualsevol ciutadà es pot imaginar. Per què les volen les idees, per donar oportunitats a aquells que se les mereixen amb algun brillant oferiment, o bé per passar-se’ls pel “forro” com vulgarment es diu i aprofitar-se’n dels il·lusos que piquin aquest esquer? És clar que potser jo sóc l'il·lús i això no és més que una nova campanya publicitària de les que tampoc arribo a entendre… no hi arribo a tot —déu me’n guard! Jo què sé, d’idees ja en tinc ja, però les intento posar en pràctica pel meu compte per anar-me’n sortint, i fins ara déu ni do, no n’estic del tot descontent de mi mateix, encara que, continua sent dur el camí per tirar endavant d’una forma més o menys optimista, creativa i reeixida. Hi ha moltes maneres de fer ciutat, senyors, jo i molta gent més ho fem, però sense banderoles. Res més per ara, a la seva disposició!